F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Pols d'estels (asmo)
IES Eugeni d'Ors (Vilafranca Del Penedès)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  LA CASCADA MURA

“De dia, la cascada baixava alegre, viva i misteriosa com el foc, i de nit, brillava de tal manera que semblava que fils de plata baixessin del cel.”


És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.


L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.


Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.


Cinc anys van passar i Benvenuto va créixer; ara tenia disset anys. En Sebastiano i ell havien desenvolupat una espècie de costums al llarg dels anys: passaven quasi cada cap de setmana junts (ja que Benvenuto es passava la resta de dies a l’internat) i celebraven les festes com els aniversaris i el Nadal junts. De fet, la nostra història comença a principis de gener, just després de Cap d’Any i abans de l’arribada dels Reis Mags de l’Orient. Es clar que Benvenuto ja no creia en la màgia del Nadal, ja no era un nen, però li agradava l’esperit nadalenc i estar amb el seu tiet Sebastiano.


Aquell tarda freda de Gener, Benvenuto va anar caminant cap al seu lloc preferit del bosc: la cascada Mura. De dia, la cascada baixava alegre, viva i misteriosa com el foc; i de nit, brillava de tal manera que semblava que fils de plata baixessin del cel. La nit passada havia nevat abundantment, així que tot estava cobert d’un mantell blanc i suau. A mesura que caminava les seves petjades s’anaven marcant i anaven deixant una traça, com les molles de pa en el conte de Hansel i Gretel. Només el so que feien les botes a l’avançar pertorbava aquell silenci embriagador. Aviat va arribar al peu de la cascada, es va aturar i es va assentar a la pedra més gran que va trobar. Va treure el llibre que portava de la butxaca interior del seu abric i es va disposar a llegir-lo. Mentre les paraules fluïen lliures dins la seva ment no se’n va adonar que s’havia fet fosc, “massa aviat” va pensar. Va tornar cap a casa seva pel camí per on havia vingut i, a l’entrar-hi, es va trobar que el seu tiet l’esperava:

-Tiet! Com han anat les vacances? Has vist la família? Fa molt de fred per Venècia?

-Hola, eh? – va contestar Sebastiano rient per sota el nas – A poc a poc. T’explicaré tot quan haguem sopat. Què et sembla una sopa ben calenta?


El tiet de Benvenuto, en Sebastiano, acabava de tornar de Venècia. Allà hi tenien família tots dos, però Benvenuto no havia volgut anar a visitar-los per por als avions; encara no estaven del tot desenvolupats i l’espai que tenies dins l’avió era minúscul, era com estar dins una llauna de sardines. Van passar un vespre molt agradable parlant del viatge de l’oncle i després van decidir anar a fer una passejada nocturna per pair bé el sopar abans d’anar a dormir:

-Com estàs, Benvenuto?

-Bé. Els primers dies vaig estar fent deures i avui he anat a llegir a prop de la cascada.


-No, vull dir que com estàs – va tornar a preguntar amb cara preocupada i inquisitiva –. Fa només cinc anys que va morir la teva mare en un Nadal com aquest.


Benvenuto es va prendre el seu temps per respondre, no del tot segur sobre què dir:

-Hi he donat masses voltes durant aquests darrers anys, no vull parlar sobre el tema. Només vull gaudir de la teva companyia. – va dir somrient tranquil·lament.


Sebastiano no va voler insistir més, però va notar el canvi de veu del noi i va saber que encara tenia remordiments sobre el que havia passat.


La mare de Benvenuto havia mort de la pesta a finals del Nadal de 1925, just l’any en que Benvenuto i Sebastiano havien heretat les cases de la Vall de Fons. Uns quants caps de setmana abans de Nadal, en Benvenuto havia trobat un ocell perdut i malalt, i va convèncer a la seva mare perquè el cuidés mentre ell estava a l’internat. Per mala sort, aquell petit ocell malferit tenia la pesta i va infectar de seguida a la mare. Durant les setmanes següents, Benvenuto va tenir prohibit trepitjar aquella casa, és per això que va passar el Nadal a casa del seu tiet. En assabentar-se que la seva mare havia mort, Benvenuto va tancar-se a l’habitació que li havien preparat i es va negar a parlar. Al cap d’uns dies va dir que la mort de la seva mare havia estat culpa seva i, setmanes més tard, va anunciar que tornava a casa seva per estar sol. Es clar que el seu tiet es va preocupar, però com que no sabia què fer va pensar que potser era millor deixar-li anar.


De sobte, va posar-se a nevar. De primer, eren només uns flocs de neu minúsculs i quasi imperceptibles, però de seguida va començar a nevar amb més i més força. Benvenuto i Sebastiano ja no es podien veure i, encara que estiguessin a un pam l’un de l’altre, feia tan de vent i hi havia tanta neu que no es van sentir ni veure. Es van separar, i mentre que Sebastiano va dirigir-se cap a la casa, Benvenuto va anar cap a la cascada. En arribar allà, va decidir posar-se darrere la cascada, on va creure que estaria a aixopluc. Van passar hores abans de que parés la tempesta de neu i, quan finalment va parar, se’n va adonar de que no podia sortir ja que la cascada s’havia congelat. Va intentar trencar d’alguna manera aquell mur dur, glaçat i imponent, però amb gran desànim va haver de deixar-ho córrer.


Mentrestant, Sebastiano havia corregut enmig de la tempesta, havia salvat un esquirol de morir esclafat per la neu que havia caigut d’un arbre, havia arribat a la casa i s’havia assegut a una cadira amb l’esperança de que Benvenuto tornés aviat. Al cap d’unes hores va amainar la tempesta i, com que Benvenuto no havia tornat encara, va decidir d’anar-lo a buscar. Per mala sort, el cel encara estava fosc i no va poder buscar gaire a fons. Va tornar a casa perquè se sentia cansat, i va pregar perquè Benvenuto estigués bé. El dia següent va aixecar-se amb febre i mal de cap, tenia calfreds per tot el cos i estava dèbil. Va pensar que s’havia refredat i que aviat es posaria bé així que va decidir que esperaria a la tornada del seu nebot assegut en una cadira de fusta. Va passar el dia i Benvenuto no tornava. Li sabia greu perquè no podia sortir de la casa i anar-lo a buscar ja que pensava que es desmaiaria; la situació era exasperant. Els dies van anar passant, Benvenuto no tornava i Sebastiano va anar empitjorant. De seguida van aparèixer els dolors en el pit i la tos, així que va decidir de trucar a un doctor perquè el visités i el va diagnosticar amb la pesta pulmonar. Va dir-li que si Benvenuto tornava no es podia acostar a ell ja que probablement el contagiaria, així que van acordar que deixarien una nota clavada a la porta del jardí perquè no hi entrés. Durant hores, Sebastiano va estar maleint el moment en que va salvar l’esquirol, ja que sospitava que havia estat l’animal el que l’havia contagiat. Es sentia impotent perquè no podia anar a buscar a Benvenuto, i tampoc tenia a ningú que el pogués ajudar ja que la vila més propera estava a deu quilòmetres i no podia sortir del llit. El metge li va receptar alguns antibiòtics, però no van fer molt d’afecte; així que va anar empitjorant més i més. Semblava que no hi hagués cap remei i les visites del metge s’anaven fent cada cop més recurrents. El doctor sabia que Sebastiano trobava a faltar a Benvenuto i que això era el que el feia més dèbil. Finalment, un dia, Sebastiano va preguntar-li al metge:

-Creus que tornarà abans que tot acabi?

 
asmo | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]